Un somni de Lluís i Tayeb

Tayeb i Lluís o Lluís i Tayeb, mai sabrem l’ordre pel que va començar aquesta singular aventura.

Tayeb, un Beduí del desert; Lluís, un espanyol aventurer.

Tot va començar en un viatge que vaig realitzar amb la meva esposa i els meus dos fills, Elisabet i Joan, al Marroc; volia que coneguessin un país, que en les meves visites amb la moto, m’havia impressionat sobretot per la seva gent hospitalària i amable.

Arribem a Arfoud, llavors Erfoud, ciutat denominada La porta del Desert. A la benzinera del poble un jove molt rialler posava combustible al nostre vehicle. Amb un espanyol maldestre però simpàtic, em va preguntar a on ens dirigíem i, al comentar-li que anaven en direcció a Merzouga per veure el Gran Erg Chebi “desert de dunes”, s’oferí a acompanyar-nos i ens va explicar que coneixia molt bé la zona perquè amb la seva família tenien el Cafè – Restaurant Des Dunes a Arfoud i un petit alberg a la zona de Merzouga. Però nosaltres no teníem cap interès en ser acompanyats per ningú, primer perquè jo ja havia fet aquella pista i segon perquè aquell noi era molt jove i no el coneixíem de res.

Va ser tanta la seva insistència que amb el seu somriure ens va convèncer per acompanyar-nos i es va muntar directament al cotxe, sense avisar a cap membre de la seva família que passaria la nit fora.

Durant el recorregut ens va oferir la possibilitat d’organitzar-nos un passeig en Dromedari per els dunes i vam acceptar. Un cop a dalt dels dromedaris amb tota la família i a punt d’emprendre la marxa amb un nòmada que tibava dels animals, aquell jove em va demanar les claus del meu cotxe. Jo vaig pensar que s’havia oblidat alguna cosa dins el vehicle i li vaig tirar les claus, però quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que muntava al cotxe, el posava en marxa i desapareixia lluny; totes les nostres pertinences estaven dins d’aquell cotxe i a l’Emma li va agafar un atac de nervis perquè vèiem com s’allunyava el nostre cotxe davant els nostres nassos.

Intentàvem comunicar-nos amb el nòmada propietari dels dromedaris, però no va haver-hi manera d’entendre’ns en res; simplement a mida que jo li deia coses, ell em responia amb un somriure.

Van ser tres hores de “passeig” en dromedari per les dunes fins a arribar a un poblat de gent originària de l’Àfrica negre, “Hamelia”, on només arribar, el primer que vaig veure va ser el meu cotxe acabat de rentar i en perfecte estat. L’únic que havia fet aquest jove havia estat portar el cotxe fins al final del recorregut amb els dromedaris i rentar-lo per guanyar-se una propina. El problema va ser que en cap moment ens ho va comunicar.

En Hamelia ens van atendre d’una forma especial, ens van fer sentir tant a mi com a la meva família sensacions úniques i inexplicables. I com a agraïment dels moments que vam passar, ens vam proposar tornar l’any següent amb més gent i carregats de material escolar, roba i d’altres estris per entregar-los a aquelles famílies, i vam contactar de nou amb aquell jove de la benzinera, al que ja li posem nom, Tayeb.

Cada Setmana Santa viatjàvem a aquella zona del país cada cop amb més gent i compartíem experiències amb totes aquestes famílies. La meva relació amb el Tayeb ja era com la d’amics de tota la vida i un dia em va proposar la possibilitat de construir un petit hotel amb algunes habitacions a les afores d’Arfoud. Era una mena de contribució simbòlica al progrés d’aquella zona que tanta hospitalitat ens havia donat a la meva família i a mi i, on el Tayeb havia viscut tota la vida.

I sense voler-ho, sense pensar-ho i deixant-nos portar per la “màgia” del país i l’afecte de la seva gent, avui disposem d’un important grup d’empreses i hotels que constitueixen un recurs per a més de 300 famílies. Això no hagués estat possible si Tayeb i la seva família al complert no haguessin estat gent especial, amb un cor enorme i unes persones magnífiques.

De vegades les coses no es busquen, arriben soles. I si et deixes guiar pel que et diu el cor, és difícil que surtin malament.

Inchala

Signat:
Lluís Pont